Hi ha dies que obres Gmail, mires la icona, arrufes el nas i penses: “això abans no era així, oi?”
Doncs no. No ho era.
Google ha començat a desplegar un redisseny important de les icones de Google Workspace: Gmail, Drive, Calendar, Docs, Sheets, Slides, Meet, Chat i companyia. El canvi aposta clarament pels gradients, formes més suaus i una estètica més alineada amb aquesta nova era visual de Google marcada per Gemini i la intel·ligència artificial. Diversos mitjans ho han recollit com un canvi ampli dins l’ecosistema Workspace, amb icones més diferenciades entre aplicacions i menys dependents de l’antiga norma de “posem-hi els quatre colors de Google a tot arreu i avall”.
Fins aquí, tot correcte.
Una marca evoluciona, una interfície canvia, els sistemes visuals es revisen i Google, amb la quantitat de productes, plataformes i pantalles on viu, té tot el dret del món a replantejar el seu llenguatge gràfic.
Ara bé, hi ha una cosa curiosa que ens ha cridat l’atenció en veure algunes d’aquestes noves icones en contextos reals d’ús. En alguns casos apareix una sensació visual estranya: vores més fosques, menys nitidesa o una mena d’acabat que fa que la icona es percebi diferent del que estàvem acostumats a veure.
I això ens ha semblat interessant, no tant per jutjar el redisseny, sinó perquè obre una conversa molt concreta sobre com percebem les interfícies digitals i fins a quin punt petits detalls visuals poden canviar molt la sensació final d’un producte.
El gradient no és el problema, o potser no només
Els gradients no són dolents per definició. De fet, ben utilitzats poden donar profunditat, moviment i una sensació més viva a una identitat visual. El nou logotip “G” de Google ja havia anat en aquesta direcció, amb una transició més suau entre els colors històrics de la marca, en una línia que molts han vinculat amb l’estètica de Gemini i la nova etapa d’IA de la companyia.
Per això, la pregunta no és tant si el gradient funciona o no, sinó què passa quan aquest tipus de recursos visuals arriben a una icona petita i han de conviure amb contextos molt diferents: una pestanya del navegador, un dock, un menú, un mòbil ple de notificacions o una barra lateral que mires de reüll mentre busques “aquell document que segur que era a Drive”.
Perquè una icona no és un pòster. No és una peça de branding pensada només per veure’s gran en una keynote. Una icona viu a 16, 24, 32 o 48 píxels i, en aquestes mides, qualsevol detall visual es nota molt més.
Quan el disseny invisible es torna massa visible
Hi ha un concepte que ens agrada molt: el disseny invisible.
No perquè el disseny no hi sigui, sinó perquè funciona tan bé que no et fa pensar. Com els enllaços blaus; ningú ens ho va explicar formalment, però tots sabem que un text blau i subratllat es pot clicar. És una convenció tan ben instal·lada que gairebé desapareix.
Amb les icones passa una cosa semblant. Quan una icona està ben resolta, no t’hi pares: la reconeixes, la cliques i continues. Però quan alguna cosa et genera dubte visualment (una ombra estranya, un contorn menys net o una sensació de poca definició), de sobte la mirada s’hi queda una mica més del normal.
I és curiós com una cosa tan petita pot alterar la percepció d’una interfície que fem servir cada dia gairebé sense pensar-hi.
SVG, PNG i la sospita del píxel culpable
No entrarem a fer una autòpsia tècnica sense tenir els fitxers originals sobre la taula, però la sensació visual és força clara: algunes d’aquestes icones semblen més rasteritzades que vectorials.
I això sorprèn.
Perquè parlem de Google, un ecosistema que viu en milers de densitats de pantalla, sistemes operatius, navegadors, modes foscos, launchers, favicons i contexts diferents. En aquest escenari, el vector no és un caprici; és gairebé higiene bàsica.
Un SVG ben fet escala millor, manté contorns nets i evita molts dels problemes típics d’una imatge exportada a mida fixa. En canvi, quan una icona arriba com a PNG o com a asset rasteritzat mal optimitzat, poden aparèixer halos, vores contaminades, píxels foscos i aquella sensació estranya de “això es veu diferent”.
I sí, pot ser que el master sigui vectorial; pot ser que internament estigui tot perfectament documentat; pot ser que el problema sigui només d’exportació, de compressió, de mipmaps, de renderitzat en determinats dispositius o de com s’estan servint els assets.
Però l’usuari no veu el pipeline, l’usuari veu la icona, i si la icona es percep menys neta, inevitablement la percepció general del sistema també canvia.
“Però almenys ara es diferencien més”
Aquest és, probablement, l’argument més raonable a favor del canvi.
Les icones anteriors de Google Workspace tenien un problema real: totes s’assemblaven massa. Durant anys, Google va aplicar amb tanta insistència els seus quatre colors corporatius que Gmail, Meet, Calendar, Drive o Docs podien semblar cosins massa propers en una reunió familiar on tothom porta la mateixa camisa.
De fet, diversos mitjans expliquen que el nou redisseny trenca parcialment aquesta norma i busca que cada app tingui una identitat més diferenciada: Calendar torna a ser més blau, Drive perd el vermell, Meet canvia força i Docs, Sheets i Slides ajusten formes i orientacions.
I això té sentit.
La pregunta interessant és com es troba l’equilibri entre fer una icona més expressiva i mantenir-la clara, neta i ràpida de reconèixer en contextos petits. Perquè la iconografia no va només de “mira que actuals som”; també va de “troba’m en menys d’un segon”.
El perill de dissenyar per a la keynote i no per al dia a dia
Hi ha un patró que veiem sovint en grans redissenys: funcionen molt bé en mockups.
En una imatge promocional, tot respira. La icona és gran, el fons és net, la llum és perfecta, el gradient queda suau i la marca sembla moderna, viva i connectada amb el futur, probablement amb alguna diapositiva que diu “AI-powered productivity”.
Després arriba la vida real: una pestanya del navegador, una barra lateral, una pantalla petita, un usuari amb pressa, un mode fosc, un monitor mediocre o un favicon a 16 píxels.
I allà és on es veu si el disseny aguanta.
El bon disseny digital no és només el que queda bé en una imatge de presentació; és el que continua funcionant quan entra en contextos quotidians, petits i imperfectes.
I què podem aprendre de tot plegat?
A DeMomentSomTres ho diem sovint d’una altra manera: un bon disseny ha de ser bonic, sí, però sobretot ha de funcionar. Ha de fer que l’usuari aconsegueixi el que vol de manera clara, fluida i, si pot ser, sense maleir la pantalla.
Per això, més que acabar dient “Google també s’equivoca”, la pregunta interessant potser és una altra: per què una marca com Google, amb el nivell d’exigència visual i tècnica que té, decideix assumir aquest tipus d’acabats o riscos visuals?
Potser d’aquí a unes setmanes ja ens hi haurem acostumat; potser Google ajustarà alguns assets, desapareixeran aquests halos que ara ens criden l’atenció o, simplement, tot plegat té una explicació tècnica perfectament lògica que no coneixem.
Potser la pregunta interessant no és si està bé o malament
Però mentrestant, ens queda una reflexió interessant: com pot afectar la percepció d’un producte un detall aparentment tan petit com el tractament d’una icona?
Sobretot quan parlem d’una marca com Google, on cada píxel sembla pensat fins a l’últim detall.
