Aquesta entrada no és fàcil de fer perquè respon a una situació molt concreta que hem hagut de resoldre fa tot plegat dues setmanes. A finals de gener va morir la parella d’una amiga nostra. No va ser una mort sobtada, una malaltia es va endur l’Octavi després de molt de temps de lluitar-hi. Tot i això, va ser un cop molt dur per la família i en especial per la Joana, la nostra amiga.
Superada la primera setmana de mal tràngol ens vam adonar que l’Octavi continuava tenint presència al món digital, fet que era com a mínim incòmode i desconcertant. Ningú sabia del cert quants comptes de correu gestionava i qui administrava les pàgines web que n’era propietari. El fet és que no hi ha cap mecanisme clar que permeti actuar en aquests casos, així doncs se’ns presentava un problema difícil de resoldre.
Per sort, vam poder recuperar tota la informació de la seva presència digital perquè s’havia deixat el compte de correu amb la contrasenya memoritzada al navegador d’Internet del seu ordinador domèstic. A partir d’aquest moment vam poder anar seguint el fil d’Ariadna que ens havia deixat abans de morir i poc a poc hem pogut estendre el dol també a la vida digital. Ha sigut una feina molt dolorosa i laboriosa. Però ens enorgulleix el fet d’haver pogut ajudar la Joana en aquests moments.
Això ens ha fet reflexionar. De la mateixa manera que és molt recomanable fer testament, és necessari que deixem les últimes voluntats respecte a la nostra petja digital després de la mort. Hauríem de tenir previst de quina manera es pot accedir als nostres comptes digitals de Facebook, Twitter, web, blog… en cas de passar-nos alguna cosa. La manera més senzilla és tenir un compte de correu mare on apuntin els altres comptes. I fer una cosa tan simple com escriure l’usuari i la contrasenya en un paper i deixar-lo en mans d’una persona de confiança.