“Grass is green and hyperlinks are blue.” — Elise Blanchard
Si mai t’has preguntat per què als llocs web els enllaços apareixen blaus per defecte sense que ningú els hi digui explícitament “fes-me blau”, aquí tens una història sorprenent d’evolució tecnològica, recerca sobre percepció i convencions socials. No és cap caprici estètic ni una simple coincidència: és el resultat d’una combinació d’atzar, estudis d’usabilitat, herències del passat digital i, al capdavall, “memòria muscular” cultural dels usuaris web. Tot plegat ha convertit el blau en el color dels enllaços, fins al punt que ens sembla invisible de tan normalitzat que està.
Els antecedents: la recerca en enllaços abans del WWW
Abans que la World Wide Web fos omnipresent, ja existien sistemes d’hipertext que exploraven com indicar enllaços dins de textos. En el camp de la Interacció Persona-Ordinador, el laboratori de Ben Shneiderman a la University of Maryland va investigar durant els anys vuitanta diverses maneres de destacar enllaços integrats al text. Es van provar colors i formats diferents (subratllats, negretes, etc.) per veure quines opcions interferien menys en la lectura i, alhora, atreien l’atenció de l’usuari de forma intuïtiva. D’aquells experiments en va sorgir una solució guanyadora: fer servir un blau clar per defecte als enllaços seleccionables. No era per estètica, sinó per pragmatisme.
“El ressaltat en vermell feia els enllaços més visibles, però reduïa la capacitat de llegir i retenir el contingut… el blau era visible sobre fons blanc i negre i no interferia en la retenció”. — Ben Shneiderman
Aquests estudis es van materialitzar en projectes concrets com el sistema HyperTIES (1983), un entorn d’hipertext comercial on els enllaços ja apareixien amb text ressaltat en blau clar sobre fons fosc. De fet, HyperTIES es considera la primera implementació d’un hipervincle de color blau, després d’incorporar els resultats de la recerca de Maryland. Així doncs, molt abans que “navegar per la web” fos part de la vida quotidiana, la idea d’usar el blau per indicar enllaços clicables ja estava cuinant-se als laboratoris. El blau dels enllaços no va néixer d’un caprici visual, sinó de proves empíriques d’usabilitat prèvies a l’era del web modern.
Mosaic i la consolidació del blau com a norma
Malgrat aquests antecedents en sistemes d’hipertext, el moment decisiu per establir el blau com a estàndard va arribar amb el navegador Mosaic el 1993. Creat per Marc Andreessen i Eric Bina, va ser un dels primers navegadors gràfics populars, i en les seves versions inicials va introduir els enllaços en text blau subratllat. Abans d’això, altres interfícies havien usat diferents indicadors: en el primer navegador de Tim Berners-Lee (WorldWideWeb, 1991) els enllaços eren negres o subratllats sobre fons blanc, i en entorns de text antics sovint es feien servir subratllats o colors per defecte del sistema (per exemple, text verd sobre negre en el protocol Gopher). Mosaic, però, va trencar motlles establint per defecte el color blau per als enllaços no visitats (i porpra pels visitats), sobre el característic fons gris pàl·lid de les pàgines web de l’època.
Per què Mosaic va triar precisament el blau?
“Perquè m’agrada el blau. És un color sòlid i havia de triar-ne algun”. — Marc Andreessen
Aquesta recent confessió -mig en broma- ressalta l’element d’atzar o gust personal en la decisió. Amb tot, hi havia també motius pràctics i contextuals importants: a principis dels 90, els monitors en color s’estaven popularitzant i un blau fosc tirant a “royal blue” oferia molt bon contrast sobre fons clars sense resultar estrident. A més, l’elecció del blau encaixava amb certa herència d’interfície: sistemes operatius com Windows havien començat a usar tons de blau en elements seleccionats (per exemple, la barra de selecció de text o els fons de menús) i això donava familiaritat als usuaris. Per tant, podem especular que els dissenyadors de Mosaic es van inspirar en les tendències de disseny de la interfície del moment.
Sigui com sigui, un cop Mosaic va adoptar el blau subratllat, els navegadors posteriors van seguir el camí. Netscape Navigator (1994) va heretar aquesta convenció de Mosaic, i Internet Explorer (1995), basat en part en el codi llicenciat de Mosaic, també la va mantenir. Així, en pocs anys, milions d’internautes de la dècada dels 90 van assimilar que enllaç = text blau subratllat. El que havia començat com una decisió d’un equip de desenvolupadors es va convertir en una norma de facto de la Web.
Cal destacar que aquesta “norma” no estava escrita a cap manual oficial de la web. De fet, Sir Tim Berners-Lee (l’inventor del web) és sovint citat com qui “va fer els enllaços blaus”, possiblement perquè en algun moment va acceptar aquesta convenció sense oposar-s’hi. La realitat històrica és que el color blau va guanyar per popularitat més que per imposició: era una solució pràctica provada i s’havia estés gràcies a Mosaic.
Percepció, llegibilitat i factors humans
Triar un color visible és només la primera part del repte; l’altra part és assegurar que aquest destacat no perjudiqui la llegibilitat ni la experiència d’usuari en general. Durant anys, alguns experts van posar en dubte si el blau era la millor opció des d’un punt de vista estrictament fisiològic. Un argument clàssic (esmentat pel guru de usabilitat Jakob Nielsen) és que només ~2% dels cons de la retina humana són sensibles al blau, cosa que podria fer el text blau menys nítid o un “mal disseny” en termes d’utilitat pura.
No obstant això, la pràctica i els estudis empírics moderns van desmentir aquests temors. Experiments amb eye-tracking (seguiment dels moviments oculars) han demostrat que els enllaços en blau subratllat no provoquen diferències significatives en la manera com llegim un text respecte a text negre normal. Durant la primera lectura (first pass), el fet que una paraula estigui ressaltada en blau no fa que la saltem ni que entorpeixi la velocitat lectora. Ara bé, el mateix estudi va observar que, en total, els lectors dedicaven una mica més de temps de relectura a les paraules ressaltades (és a dir, tornaven enrere a mirar-les una mica més).
Però,això no és necessàriament dolent: vol dir que els hiperenllaços atrauen l’atenció en una segona passada, cosa que pot afavorir la retenció d’aquella informació. En resum, el blau és una decisió de disseny gairebé perfecta: no interfereix en la primera lectura, però ressalta prou com perquè el cervell identifiqui que allà hi ha quelcom especial a considerar.
Un altre avantatge del blau, ja insinuat abans, és la seva robustesa davant els problemes de visió del color. En paraules del veterà dissenyador Jeffrey Zeldman, va ser una “bona sort” que el blau resultés ser un color encertat: els vermells i verds són els colors més problemàtics pel daltonisme. Gairebé ningú té deficiència amb el blau. Va ser pura bona sort que el color per defecte dels hipervincles sigui blau i subratllat”. És a dir, per atzar o per assaig i error, es va triar un color universalment reconeixible.
Molts tipus de daltonisme afecten la percepció dels vermells i verds, però és extremadament rar tenir deficiències en el blau. Això fa que el blau per defecte sigui una elecció segura en entorns on no es pot personalitzar gaire la paleta o quan es vol una solució universal. A més, la convenció de subratllar els enllaços ofereix un reforç addicional per a accessibilitat: fins i tot si algú no distingís bé el color, el subratllat constant li indica que allò és clicable. És interessant notar que el subratllat ja s’havia fet servir en contextos com Windows 1.0 (1985) per indicar text clicable, i encara avui és un recurs d’accessibilitat recomanat. En definitiva, el blau subratllat aguanta molt bé el pas del temps perquè combina contrast, familiaritat i redundància visual per a diferents tipus d’usuaris.
Memòria cultural: l’hàbit de clicar el text blau
Després de dècades veient enllaços blaus, tots hem desenvolupat una mena de reflex condicionat: si veiem un text blau subratllat, assumim automàticament que podem fer-hi clic. És com un idioma visual universal d’internet. Aquesta inèrcia cultural –aquest “múscul cultural” que hem entrenat sense adonar-nos-en– té conseqüències poderoses en disseny UX. Per exemple, quan veus un text negre normal dins un paràgraf, no penses que pugui ser un enllaç (encara que de vegades n’hi hagi!). En canvi, si veus un fragment en blau i subratllat, gairebé no cal ni pensar: saps que allò és un hipervincle i et ve instintivament de passar-hi el cursor per clicar.
Un cas famós que il·lustra la força d’aquest hàbit és l’experiment que Google va fer l’any 2016, quan va decidir provar de mostrar els enllaços dels resultats de cerca en color negre en comptes del blau tradicional. La reacció dels usuaris (i de la premsa tecnològica) va ser immediata i contundent: allò no “semblava” Google; molta gent trobava la interfície estranya, menys usable, fins i tot es parlava de “caos” i “disrupció” a la xarxa. En altre paraules, canviar el blau a negre en els enllaços va provocar rebuig perquè trencava un costum arrelat. Google finalment va fer marxa enrere en aquell test –possiblement confirmant que, si una cosa tan bàsica funciona i està integrada en la ment de l’usuari, millor no tocar-la.
Curiosament, a l’extrem contrari, Google també va experimentar a fons amb quin to de blau era òptim, fins al punt d’arribar a provar 41 tonalitats de blau diferents per determinar quina generava més interacció en els enllaços patrocinats. Mai subestimis el poder d’un bon blau!
Aquesta memòria cultural del blau és tan potent que fins i tot dissenyadors de noves aplicacions, que tenen llibertat total per triar colors d’acord amb la identitat de marca, sovint mantenen el blau pels enllaços o elements clicables importants. Saben que van sobre segur. Al capdavall, si l’usuari ja espera que una cosa funcioni d’una determinada manera, seguir la convenció millora la usabilitat. Un estudi de l’any 2019 va mostrar que els usuaris buscaven més ràpidament una paraula objectiu en una pàgina web quan aquesta paraula era blava i subratllada, comparat amb si era negra i subratllada. És a dir, el nostre cervell detecta abans el que sembla un enllaç, perquè l’hem estat “entrenant” durant anys.
Podem considerar aquest fenomen com un cas de “disseny invisible”: quan un element de disseny funciona tan bé i està tan assumit pels usuaris, es torna invisible, passa desapercebut. Com deia el gurú Don Norman, “quan tot funciona, el disseny desapareix”. El color blau dels enllaços és una peça de disseny invisible perquè ja no pensem en ell conscientment, només el fem servir. Només quan ens el canvien (com va passar en aquell experiment de Google) ens adonem de com el trobem a faltar. També hi juga un paper la capacitat d’adaptació humana: ens hem adaptat tant a aquesta convenció que un canvi ens desconcerta. Els usuaris ens adaptem a les maneres de fer diàries, i els problemes es fan invisibles per repetició, no per resolució. En el cas que ens ocupa, el blau ja no es percep com una decisió de disseny, sinó com una propietat intrínseca dels enllaços – igual com ningú es pregunta per què el text normal és negre estàndard, doncs tampoc qüestionem el blau dels links.
Alternatives i “jugar amb foc”: què passa si no fem servir blau?
Avui dia, evidentment, no hi ha cap llei que obligui a usar blau per als enllaços. Els dissenyadors web tenen tot un arc de Sant Martí de colors per escollir, i moltes marques opten per aplicar-hi el seu color corporatiu per coherència de marca. És habitual trobar webs amb enllaços vermells, taronges, verds o de qualsevol color imaginable. Ara bé, aquesta llibertat ve amb responsabilitats: cal garantir que el color triat ofereixi prou contrast i es percebi clarament com un enllaç. Si trenquem la convenció del blau, hem d’estar segurs de construir una nova convenció igual de clara dins el nostre entorn. Això implica, per exemple, mantenir el subratllat o altres indicadors visuals (per exemple, un canvi de to en passar el ratolí, un iconet de fletxa, etc.) que deixin clar que aquell text és clicable. També s’ha de vigilar l’accessibilitat: un color poc comú pot ser problemàtic per a usuaris amb daltonisme o amb pantalles en blanc i negre, etc., si no es comprova adequadament. Com diu la norma, n’hi ha d’haver prou contrast (relació 4.5:1 respecte el fons) per a text enllaç no subratllat.
En cercles de disseny, de tant en tant sorgeix el debat de “hem de deixar el blau perquè és massa avorrit o massa antiquat?”. És una temptació comprensible de voler innovar. Però molts experts avisen que canviar els enllaços de color sense un motiu de pes és “jugar amb foc” en termes d’usabilitat, sobretot si tens un públic massiu o poc expert. Perquè? Doncs perquè arrisques a fer menys evidents les funcionalitats bàsiques del teu lloc. Imagina’t un usuari poc avesat a la web que entra a la teva pàgina i no troba res en blau ni subratllat: com sabrà on pot clicar? Potser ho deduirà pel context o passant el ratolí, però li costarà més, i això és fricció afegida. Un estudi de Nielsen Norman Group conclou: “els tons de blau donen el senyal més fort de ser enllaços, però altres colors també poden funcionar gairebé igual de bé, sempre que proporcionis pistes redundants”. És a dir, es pot innovar, però s’ha de fer amb cura. I en cap cas no facis servir el blau per a textos que no són enllaços — això sí que seria una recepta per a la confusió, ja que els usuaris ho interpretarien com a clicable quan no ho és.
En resum, el color blau per defecte en els hipervincles és fill de la pràctica i la ciència: va sorgir d’experiments d’usabilitat, es va difondre gràcies a un navegador pioner, va arrelar en la cultura digital i ha demostrat ser una elecció encertada des de múltiples punts de vista (percepció, accessibilitat, habituació d’usuari). Podríem haver acabat amb enllaços vermells o verds? Potser sí, si la història hagués estat una altra. Però el destí tecnològic-cultural va voler que fossin blaus. I ara ja forma part del ADN de la web. Així que la propera vegada que facis clic en un tros de text blau i subratllat, recorda: darrere d’aquell color hi ha una petita història d’evolució i convencions compartides. I funciona tan bé que gairebé ningú s’atura a pensar-hi. Si això no és disseny ben resolt, què ho és?
